CAP D'ANY

La tardo s’havia endinsat

en l’hivern d’aquell any

mentre el vol d’una fulla

l’ultima d’aquell arbre.

Ens anunciava silenciosament

al ritme de les dotze campanades

que algú acaronava terra suaument

tornant on havien néixer el seus ancestres.

La gent que omplia el mig del carrer

escoltava el ressort del campanar.

La Lluna des de la seva cúpula

també les comptava encuriosida.

Aleshores, allà en plena nit

encara i era ella, la solitària fulla,

que en el més íntim anonimat

arribava rodolant desapercebuda.

LES ORENETES

Les animades orenetes

amb el seu vol esbojarrat

donaven pinzellades

a les línees de l’horitzó.

Per un cantó

amb el seu vol rasant

el blau cel

l’anaven enfosquint

Per l’altre, presses en un fil

les seves penjades

la foscor dels dies

els tornaven tornassol

LA NIT DE NADAL

                                              

                         A la nit de Nadal.

                   El tió has de picar  

             i amb força l’has d’estovar

            per que et doni un bon regal

LA FINESTRA NADALENCA

Era molt plena

de tires i serpentins

de boles i farbalans.

No pas era un vestit

sinó, més be un finestral.

La seva escalfor

a prop en va arribar

ensumant les seves paraules

assaborint els seus sons

tocant les seves olors

i tastant les seves carícies.

Tot era màgic en aquella nit

i de tant màgic que hi era

mai em podia imaginar

que inclòs el reflexa

d’un estel en aquell cristall

em podia anunciar el Nadal

PLUJA SECA

Trencava el dia en blau

mentre, un sospir aleatori

donava encara vida

aquell bosquet d'espigats arbres

El seu so  les travessava vives

i despullava aquelles  branques

d’aquell el seu abric natural

que s’anava esvaint.

Era una rumor en caiguda lliure

que com propi fil conductor

obria el vol d’ aquelles fulles

omplint el terra de pluja seca.

Una pluja seca que no mullava

que tenyia de grocs i marrons

que acaronava el bassals i les terres

i a un paisatge que començava a somiar.

FESTEGOS

El cel s’omple d’espetecs

en una desbordada il·lusió

de llums que cauen

pentinant els estels.

Som les festes i festejos

d`unes animes enceses

que s'agafen i voltegen

a ritmes de dansaires .

Omplint de cridòria

un vol incessants de veus

de musiques i ballades

que recargola el seu cos.

Com els retallons d’un vestit

mouen la seva blonda

llançant aquell aroma

d’un volàtil perfum.

Mentre  un recollit

un tan excèntric

es desfà a mesura

que les hores transiten

sense pietat.

Escoltant la xerinola

a prop en la distancia

entre un clar destí

que les invoca a una veritat.

Les de les mans

que s’entrellacen aplegades

propagant amistats

quasi indissolubles   

RECORDS

El meu cor es va tornar trencadís

com figura de porcellana fina.

Quan un so d’enyorança

em va obrir la porta

d’aquella estreta habitació

El tacte de les seves parets

encara tremolaven de fred

mentre, una ombrívola llum

entrava per la seva finestra

donant-li una certa escalfor.

Vaig trobar una vella cadira.

On vaig seure com observador,

contant els passos i les figures

d’ aquell llenguatge mut,

que sortia de la llar de foc.

Era tot un ball de transparències

que va començar a espetegar.

Les espurnes alimentaven les flames

i la foguera amb les seves danses

alimentaven el batec dels meus records 

TARDO DE SOMNIS

Diuen els Bons Homes

que anat cap a ponent

entre les grans muntanyes

hi ha una terra que mai

se’ns a d’oblidar.

Diuen que en aquesta terra

hi ha un mar de grogs i marrons

que amb el seu batec omplen

de sospirs els camperols

que han vist la collita ferma.

Diuen que hi ha catifes de fulles

que acaronen les seves profundes arrels.

Arrels de conreu de vinyataires

que ensumen la dolça most

d`un terreny que semblava erm .

Diuen que el paisatge és agres

i les pendents captivadores.

Que`ls ocells pengen del cel

aprofitant la vermelló

dels últims raigs del dia.

Diuen tantes coses d`aquesta terra

que sembla que hi siguin mentides.

Però no et preocupis que l`alba

quan despertin els teu ulls

dels somnis més profunds.

Els diuen els podràs fer realitat.

CRISÀLIDA

¿Quina bellesa es tanca?

En aquesta noble criatura

que de per si engalana

i als ulls dels humans s’amaga.

Es la seva bellesa una estança,

un claustre, amb voltes i tancada

de columnes corbes

i de portes sense entrades.

Una metamorfosis plena

de forces i tensions

que fa trencar la nimfa

quan s’atreveix a eclosionar

Convertint en un oblit

el seu ancestral passat

que si la natura veu be

el transformarà en alada. 

MAR ENDINS

Ulls tancats

flaires de llibertat

dolçor de mar endins

que ens porta onades

des de l’ infinit.

Missatges de sirenes

que’l nostre oïda escolta

quan al trencar en la seva riba

es grava en les seves aigües

el reflexa del blau cel.

Mar endins color i vida

d’aquesta empremta

que s’esvaeix buida

amb l’ aigua brava

feta una bromera.

Que agafen les fades

com si fóssim pròpia

però que mai en retornen

el que de la sorra troben

i en silenci,  se’ l emporten.

INSOMNI

Inspiro,

relaxat sobre els llençols

mentre escolto

la foscor de la nit.

I m`adono com de silenciós

es el seu batec

quan poso la ma

sobre el meu pit.

Ell m`acompanya

en els meus somnis

corrent atrafegat

entre la meves memòries.

Compartim,

durant tota la vetllada

aquesta intimitat

entre excitació i pau.

Aleshores una llum

ens retorna a cadascú

a la seva realitat

sense saber, ni un, ni l`altre...

Si hem pogut descansar.

EN VEU ALTA

En tinc de veu forta,

de ben greu, de ben alta

i encara que hi sigui

a vegades discordant.

No en sap de fer mal

aquesta veu meva

que et xiuxiuejar a l’ oïda

i t’acarona de carícies

per tota arreu.

Es ella una veu senzilla,

una veu dolça,

que de paraules inunda

el mon, quan surt

pels meus llavis.

Una veu que sospira

quan esta a prop teu

i que es mante ferma

amb el seu criteri.

Una veu que reprèn el vol

quan el vent li dona empenta

i que s’ ajup en la seva cova

quan sap, malauradament,

que s’equivoca.  

EL CANT DE LA NATURA

Es el cant de la natura

aquell cant que en certesa

ens salta de branca en branca

i s’ empara entre les seves fulles.

Reproduint un xiulet 

que es fa sentir viu,

mentre una brisa suau

ens emporta fins aquest turo

en un balanceig efímer.

Observo amb els meus ulls,

com la pròpia meva mirada

s’ impregna endins

amb la línea de l’horitzó.

I es aquest so, cant de la natura,

tant de terra, com de mar

que aconsegueix que les  onades

plenes d’ escuma, arriben a ajuntar

als blaus amb els verds

L'ESCOLLIT

Llibres, llibres i llibres

i de tants de llibres

al final et vaig agafar a tu.

De tapa tova, de tacte suau

de presència captivadora

Quan t’he obert.

He descobert un celler de lletres

un mon profund de records,

de sentiments i de vides paral·leles.

Una infinitat de paraules

i de frases senceres encadenades

que plenes d`una tinta escorredissa

m`han parlat molt de tu.

L’he llegit durant hores

resseguint en la meva imaginació

la ploma  que inspirava

els mes íntims pensaments teus.

Fins que al final després d’uns dies

de llegir-lo i no aclarit res mes

l`he deixat, on el deixaria qualsevol escriptor.

En un prestatge amagat....En aquell prestatge...

Que es fins ara..... el seu cor.

EL PI DE LES TRES BRANQUES

Era jo, el pi de les tres branques

com pocs els que hi ha,

que vaig tenir la malastrugança

i  dues me’n van deixar.

Va ser aquella matinada

que una gent mal fiada d’ una serrada

una branca me la van tallar.

Em tenien de tan mala bava

que me la van deixar ben allunyada

per que no la tornéssim a empeltar.

Encara i penso i no entenc el que,

ni el per que d’ aquesta feinada.

Doncs jo, simplement, feia ombra

en aquesta la meua terra arrelada.

Potser, els feia nosa

sense adonar-me’n la meua branca.

Potser, els feia nosa

sense adonar-me’n la meua identitat.

EL SILENCI

Escolteu!! Escolteu-lo!!

Quin silenci, el silenci.

Que en aquesta abadia

de pedres  mil·lenàries

esculpides en el temps,

ha sabut trobar cabuda

fins endinsar-se en la meva oïda.

Escolteu!!  Escolteu-lo!!

Quin silenci, el silenci.

I com de fort i profund

m’ ha arribat el seu so.

Que, fins i tot, una espelma

amb la seva flama esmolada,

ha estat incapaç de tallar-lo.

Escolteu!!  Escolteu-lo!!

Quin silenci, el silenci.

Mentre un raig de llum

il·lumina la Santa Verge

que en la seva solitud

d’aparença tranquil·la,

quan ens apropen

sembla, en la intimitat,

que, inclús, ens parla.

EL RIU

La remor de les aigües

s’ emportava les paraules.

Mentre la branca

vaixell usurpador

 d’ aquelles aigües

salvatges i braves.

S’ emportava

cabal avall

els meus records

d’ infantesa.

PLOR DE PRIMAVERA

Desperta la terra

adormida.

Del fosc i fred

hivern.

Desperten els ceps

amb brots de petites fulles verdes.

Quan som les ravenisses

amb els ulls ben oberts

les que observen el seu despertar.

Una llàgrima  les regalima

pel tall d’ una redolta.

Que amb tota la seva força

les agafa desprevingudes

deixant la vinya mullada.

Anunciant amb aquesta plor,

que ni es de tristor,

ni molt menys d’ amargura.

Que arribat amb alegria

la nostre, benvinguda,  primavera.

CAPVESPRE

La tarda era clara

d’ un prepotent blau cel,

que trencava la vista

amb la seva brillantor

A l’est, una estreta línia

de finíssim coto flux.

Es convertia en un ramat

desbordat sense pastor.

A l’ oest, l’horitzó.

Es tornava d’ un color vermellós

que enfosquia la llum del Sol

amagant la seva pròpia grogor.

La Lluna veient com el capvespre

s’ anava apropant sense treva,

li va llançar un somriure

al Sol que s’ anava allunyant.

Mentrestant asseguda allà, una pedra,

en mig d’ aquell paisatge surrealista.

Deixava passar el temps

i mirava el cel com s’ omplia d’ estels.

LA PORTA

Era el soroll,

el de la porta oberta

i no el dels esglaons

de l’escala un tan vellets.

El que en van despertar

d’ aquesta becaina.

en la que es trobava

la meva pròpia persona.

Potser, les presses

d’ una ment en blanc

ensonyada en l’ oblit

sense sapigueu-ho

O el crit desesperat

d’ una veu demanant

que li apropéssim  la ma.

Va deixar la porta oberta.

No ho sabem

tot era tan incert.

Que el meu cos se m’ omplia

d’ una gota freda.

Pensant, tremolant de por

que algú havia envaït

la meva intimitat

quan es va deixar la porta oberta.

ELS AMETLLERS

Quan l’ intens fred

del nostre hivern

comença a perdre força.

I l’intensa fredor

del nostre cos

s’amaga en un cau proper.

Les branques dels arbres

s’ompliren d’ espesses

espurnes blanques.

Transformant aquestes flors

els camins i les valls

en petits nuclis d’ ametllers.

Una abella jove

les afalaga i les festeja

amb el seu vol matiner.

Mentre a cau d’ orella.

Una espurna li diu:

¡Apropa’t abella!

¡No tinguis por!

Per que farem d’ aquesta flor.

Una dolça ametlla.

LA LLUNA

Es blanquegen,

les ombres de la nit,

les que són com les pors

d’ un camí virat.

On petits humanoides,

diables i dimonis,

ensopeguen amb les branques

d’ un terra trencadís.

Deixen les seves empremtes

que excitin les meves pupiles

d’un vermell groguenc

que il·luminen les voreres.

Silenciant,

amb el seu gresol

el lladruc caníbal.

D’ un astre piadós

com és, la nostre, Lluna

INSPIRACIÓ

Potser la meva ment

estigui en blanc

com la fulla que miro.

Potser la meva ploma

no trobi, el moment,

per aixecar el vol.

Potser la meva ma

encara estigui dormida

per escriure un traç.

Però quan començo

a percebre des de dins meu

les pessigolles de l`inspiració.

Un núvol d`imatges

comencen a voltar

per sobre meu.

Activant en cadascuna

de les meves extremitats

amb una energia pròpia.

Fins que puc veure

més enllà de la llum

que il·lumina el meu escriptori.

SABATES

Passegen les sabates

sobre les voreres,

les avingudes, els carrers

de les nostres viles.

Portant entre les soles

d’aquest digne calçat

un signe d’ identitat.

Un únic signe d’ identitat.

Un codi que dispersen

per tota arreu

amb un alè obert

com una brisa suau.

Van perdudes entre la gent

mentre les observo pacientment,

descansant del meu propi batec 

assegut en aquell banc.

Van cap amunt i cap avall

i mentre aquest traginar

em deixa, un moment, descansar

Me`n recordo de la meva pròpia.

La meva pròpia identitat

que amb les presses

m`oblidat d`ella

i  l`he deixat en el camí,

me l`he deixat enrere.

LA CAPSETA

Tota plena de sorpreses

és la capseta de colors.

Atapeïda  de pensaments i d’ idees

i de fusta noble els llapis son.

Uns dibuixos amb flors

l’envolten per tota reu,

imaginant aquell paisatge

com si fos d’un altre món

És  tancada per fora

d’una inspiració sen se igual

mentre una mà literària

li dona un tarannà nou.

Que d’una plomada s’esborra

entre les mans del seu escriptor.

Les lletres que allà encerclades

i els ànims d’un somni son.

Ets tu capseta del meu cor

la capseta de les sorpreses.

La de  les sorpreses amagades

amagades en el teu interior

AMOR PROHIBIT

Agafat amb força contra el meu pit

estrenyo el coixí amagat

de la nostre última vetllada.

Mentre el tinc entre les mans

l’apropo i l’oloro amb tendresa

recordant en la seva olor la teva presència.

Miro des de la finestra

i trobo el camí, el pont

de les nostres trobades furtives.

De les carícies prohibides

i les paraules promeses

a la llum d’una lluna plena.

I des de aquí no puc imaginar

una vida i un sentit

que no sigui sense tu.

¿Com ho farem? Si el nostre amor

encara es prohibit per les nostre famílies.

¿Com deslligarem aquesta opressió?

¿Ho saps tu? Jo no tinc resposta.

Que gran dilema que ens ofereix la vida.

¡Mi amor!

Però quan traspassi aquesta porta

ho fare per última vegada

i  ho fare de dues maneres.

Per trobar-te al altre cantó de la vorera

o per convertir-me en dama d’aigua

i que se m’em porti la seva bromera.

RELLOTGE DE CUCO

El pèndol balanceja

cap un cantó

i cap un altre.

Mentre observo

aquell rellotge

penjat de fusta.

Sembla un guàrdia

del temps

en aquella habitació.

El miro amb curiositat

i m’ ho torno a remirar

més de mil vegades.

Sense endevinar

quan serà el moment

en el que s’aturarà.

Fins que un ocellet

que s’ estira i s’ arronsa

amb el seu cant.

M’ informa que per ell

ha estat un no res

i per mi a passat una hora.

ELS REIS MAGS

Som en les nits de Nadal

algunes gelades

i altres fredes.

Quan els estels

omplen els cels

e il·luminen els pobles.

Caminen tres figures

i els seus camells

seguint aquestes llumetes.

Portant en les seves alforges

molts regals i presents

e il·lusió i esperances.