Era jo, el pi de les
tres branques
com pocs els que hi
ha,
que vaig tenir la malastrugança
i dues me’n van deixar.
Va ser aquella
matinada
que una gent mal
fiada d’ una serrada
una branca me la van
tallar.
Em tenien de tan mala
bava
que me la van deixar
ben allunyada
per que no la
tornéssim a empeltar.
Encara i penso i no
entenc el que,
ni el per que d’
aquesta feinada.
Doncs jo, simplement,
feia ombra
en aquesta la meua
terra arrelada.
Potser, els feia nosa
sense adonar-me’n la
meua branca.
Potser, els feia nosa
sense adonar-me’n la
meua identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada