A L' ALBA

En la foscor de la nit

dues mirades es troben,

amagades en el silenci

d’un cel estelat.

Són com dues llums

bessones que volen,

a punt d’esclatar

en el seu petit univers.

Mentre una ensuma

a prop l’hora de l’alba

i deixa passar el temps

fins que trenqui el dia.

L’altre ens alerta

cap un altre drecera,

el camí que ens porta

cap un cor trencat.

LA FRONTERA

En aquests petit mòn
Que m`envolta ara.
Em tenim una finestra.

Quan m`apropo amb ella.
Veig lluny, el riu, els horts,
els cotxes i les persones.

El temps en aquest petit mòn.
En les afores de la habitaciò
passava molt depresa.

Aqui dins s`aturava.
Toc, toc, toc.
El bateig del seu cor.

Ho relantitzava tot.
fins i tot el bateig
del suero que estiva mirant.

El temps era lent
i a vegades tan desesperat.
Com un fil d`agulla.

Que passava sen se adonar-nos.
Entre la nostre vida
i la nostre a mort.

LA NIT

Els estels inerts.

Omplien el cel

amb la seva llum.

La lluna plena.

Il·luminava  la vila

d`una intensa claror.

L`ampolla rodolava

en mig del silenci.

Per sobre la vorera.

I un home assegut.

Perdut en la nit.

Mirava com sortia l`alba.

Que feia despuntar

Al rei dels astres.

Buscant la seva amada