A
la Lluna presumida
li
agradava emmirallar-se
sobre
l'aigua del llac.
Però
el Sol es va aixecar
molt
d'hora i la va enxampar.
Ella
envermellida
entre
els núvols i els estels
se'n
va anar a amagar
i
com no sabia que fer
per
eclipsar al seu amor
torbada
i trista es va trobar.
Un
estel amb molta empenta
amb
una llàgrima del cel
li
va cosir un vestit de festa
que
la va guarnir tota de blanc.
I
així tota ella rodoneta
reflectida
sobre el llac
al
Sol li va oferir
mil
besades de tendresa
i
un somriure de bat a bat.
