LA PRIMAVERA

Vaig obrir la finestra de bon mati

i quina sorpresa va ser la meva.

Una explosió de matisos de llum,

va obrir els meus ulls.

Eren com si fóssim crispetes de colors.

Que anaven omplint l`habitació.

Donant-li un sentit nou,

aquell espai oprimit.

Vaig sortir al balcó

i amb una gran claror.

Vaig veure verds i marrons

blaus i grocs.

Que hi eren en gran equilibri.

Vaig preguntar-li

A la meva flor de la sort.

¿Que havia passat?

I ella en va replicar.

“Que la primavera havia arribat”

Boires

Invaden les boires
la claror del paisatge.
La mirada dels nostres ulls
i la llum que queda encerclada.
De mirades curioses,
perdudes en la fi del món.

Boires que amagades
darrera del seu fum.
No ens deixen entreveure
el que hi ha davant el nostre camí.

Boires de: Vida, mort, sorpresa.
D`infinitat de formes i maneres
que ens transporten fora de lloc.
A un altre dimensió desconeguda.

¿Qui sap el que hi ha més enllà
d¨aquestes boires i cabories?
Sinò un missatge traslùcid.
Que ens il-lumina
i la mateixa vegada
ens deixa sense sentit.

Amb la ment perduda
en un altre boira que`ns porta
Pel nostre camí, la nostre vida

Hivern dominical

Sento l`aigua com cau
i raja pel meu cos.
Sento l`humitat
com s`endinsa lentament
en el meu interior.

El cric de les branques al meu pas.
Sobre les fulles mullades.
El vent invernal,
que talla fins el glas.

L`esquirol que salta
de branca en branca,
fullint del fred.

Tot ho sento
darrera l`escalfo
de la meva habitació. 
Fins i tot, a través
de les seves parets.

Puc sentir
la veu d`un veí.
Que diu tremolant
a la seva dona.

Abriga`t, mi amor.
Que avui encara plou
i fara molt de fred.
　

Ser com ets

M`agradaria ser com l`aigua
Que se`m pasa per tota arreu.
Que es desplaça fent soroll.
Dùctil, elastica, flexible.
Que perfila el terreny que trapitxa
amb una por amagada.

Per correr pel camì per on pasa
deixant senyal de la seva vida.
Donant gràcies a tothom
de lo que se`n porta.

M`agradaria ser nùvol.
Per mirar des de les altures.
Un paisatge amagat d`altres vistes.
Que des del pany de la meva porta
em quedant amagats.

Per ser de cotó.
Suau, dolçe, calent.
I aixì poder escalfar el meu llit.
En les fredes nits d`hiver.

M`agradaria ser vent.
Per viure en llibertat
i d`aquesta manera
poder doblegar-me sense sentit.
Per poder ser flexible, agìl, impetuos.
Anima de la natura i demostrar-me
a mi mateix que sóc jo

Des de el meu balcó

Des d`aquest balcó

del meu cor.

Veig una terra ferma.

Protegida  per un mar de ceps

que voltellant d`un costat a un altre.

Portant aromes de frescor

que  salpicant el meu cos.

El tenyeixen,

omplint-lo d`olors.

Olors arrenglerats

que formant fil.leres senceres.

Donen una vida.

Pura essència,

de ser-hi en aquesta vall

Des de aquest balcó

del meu cor.

Veig collidors,

plens de suor.

Callats, silenciosos.

Patint amb alegria,

la verema

del final d`estiu.

Portadors amb el seu esforç

Recullen el fruit de l`esperança.

D`un any de somni.

de la sàvia  terra.

Des d`aquest balcó

del meu cor.

Hi vist bords empeltats,

formant una nova vida.

Units amb una corda.

Un amor forçat

per la natura del home.

Esgrinyolar les fulles.

Per tenir empeny,

força i energia.

I també omplir-los

de coure,

per no caure

en una malaltia.

Herbar la terra

per donar-li aire.

I així omplir

les seves brànquies

Des de aquest balcó

del meu cor.

Hi vist una terra ferma

amagada sota terra.

Brotar arrels

amb tota

la seva inquietud

Revivir en cellers

i en la seva foscor.

El naixement d`un

nou dia.