Penjant
des de l'aire
enclotat
dins l'antic balcó
en
l'anonimat del edifici
i
dels ulls encuriosits
del
veïnat transeünt
que
transita per la vorera.
El
petit jardí de casa meva
es
com un oasis inèdit
que
al vespre al seu abric
tasto
el seu aroma.
Amb
el cap cot, encollit
entre
la tristor dels colors
sobre
la cúpula del cel
és
com un paradís ple
de
vida sense anima
que
em parla a la vesprada
en
mil i una cabòries.
Es
el racó on passo pagina
de
les últimes hores del dia
escoltant
en silenci
com
em parla la fosca
gaudint
del seu temps
assaborint
poesia.
L'essència
de mitjanit
que
un fanalet solitari
em
va il·luminant
esculpint en la meva ombre
el
flaire de les poncelles
que es vam obrint
virolant
la càlida nit.
