CULLARETES DE LLUM

He viscut embolcallat

en la teva ombre

notant com l'escalfor

del teu cos

m'anava empassant.

He resseguit

aquella drecera

de grisos i negres,

de rosades fredes

i empaitades calentes

On omplies el meu cabàs

d'un fil de companyia

ressolant la solitud.

Ara ens arribes 

obrint l'esperança

a l'estreta enyorança 
del teu blec.

Per que el teu camí

culleretes de llum

té arriba a la fi

a que li donis a un altre

el teu efímer testimoni.

PASSEJADA DE GUSPIRES IMATGES DE NADAL

Davant el flameig

de les brases dansaires

de la llar de foc.

Una filera d'imatges

anaven passant sospirant

per la meva reclosa mirada.

Els primers floquets de neu

que travessen la finestra

amb el seu filat vol.

L'escalfor que ens embolcalla

el cos i l'anima

amb el brou calent.

El somriure d'un nen

mirant com la llum

d'un estel batega.

Els fanals captaires

que engalanen els balcons

i llustren el carrers.

Els aparadors plens

de il·lusos presents

i mirades creuades.

Un grupet de nois

ple de somriures

cantant Nadales.

Totes elles guspires imatges

que ens conviden

a un pessic de felicitat

i a l'arribada inalterable

d'un altra Nadal.

LES SENZILLES PARAULES D'UN BATEC D'ADOLESCENT

Vam testar l'amor

dels primers mots

d'aquella llarga infantessa.

On la il·lusió despertava

les fràgils paraules

que cridaven un fil anhel.

Tu, t'endinsaves amb mi

desbrossant sobre la terra

aquelles crisàlides nits.

Que els estels ens cobrien

i amb el seu esguard dibuixaven

un espai que surava foscor.

S'ens entrecreuava l'ale

amb la densa boira

d'escorça ja gelada.

En aquell temps diàfan

que un senzill passeig

feia espinguets de poesia.

ELS LLOPS JA NO VIUEN ALS BOSCOS ¨LA IRA

  Tenir la sort de poder despullar el relat d'una escriptora ja consolidada, XI Premi 7lletres i ser el primer en poder d'ensumar-lo, tastar-lo i assaborir-lo dolçament em va semblar una atractiva i suggestiva idea.

  Després d'uns dies de desesperació va arribar a les meves mans. La tensió del moment em va fer obrir el sobre amb una certa poca delicadesa. Però això no va ser gaire important per que la delicadesa hi era dins del sobre.

  Davant meu va apareixia una historia titulada “Ira” una historia senzilla, com no podia ser menys, però d'una duresa infinita que podia sentir en la meva pell i que vaig llegir amb molta curra.

Sortida de la mateixa realitat, la Teresa, ens transporta a dos ambients ben diferenciats i amb un diferent tempo per posar-nos en escena en el relat.

  Primer en una piscina on una professora afectiva i compromesa s'interessa per un canvi molt peculiar i sobtat desinteres d'un alumne seu per la natació i que fins aquell moment havia sigut un alumne excel·lent.

  Per un altre lloc, la segona part de la historia, la d'un padrastre inflexible i cruel que va a turmentant al jove fins canviar-li la personalitat i el tercer element una mare que confia en la rigorosa educació del seu home.

  Tot ben ordenat literàriament i que subtilment va filant l'escriptora. Fins fer-lo encaixar definitivament per crear un ambient quasi hitchcockriano, mantenint aquesta atenció literària a dues bandes, professora i alumne i padrastre i fillastre, i que en tot moment l'escriptora aconsegueix amb molta facilitat.

  Davant meu doncs tinc un petit tastet d'una obra d'art que us convido a llegir i d'un magnific llibre de relats amb el qual podreu assaborir magnifiques histories....

  Per finalitzar  una ressenya més, potser com lector no passaria en alt que el seus personatges no tenen cap nom definit, Segur que en certa manera l'escriptora ens a intentat seduir amb aquesta idea o joc literari pensant que podíem ser qualsevol de nosaltres.

 Propera parada del Booktour el bloc de Rodolfo del Hoyo http://rodolfodelhoyo.blogspot.com

QUAN ELS PETONS DE LLUM ARRIBEN A LA CARA FOSCA DE LA LLUNA

En les primeres albors

de la esguitada tarda

al darrera d'un tel

de grisa blancor

s'amagava la Lluna.

Devesa del firmament

que ens mostra

els seu entremaliat cos

a la furgó dels estels.

Pleniluni de tardor

que ens apropa

la seva mirada

un tan aliena.

Amb un isolat somriure

un tan pidolaire

que es deixa lliscar

per la cúpula del cel.

I que manyegat

dins els llençols

dels meus somnis

em deixo acaronar

per la tendre escalfor

del seus petons de llum.

A LA VORA DE LA LLAR DE FOC

Com uns espectadors

de mirades etèries

sobre les allargades columnes

penjaven les carbasses.

Amb la seva mirada escorredissa

observaven com les flames dormien

sobre les somortes brases.

I com una olor s'estenia

per l'estreta estança

que com un extens borin

s'aplegava a la roba

mentre l'escombra pentinava

les últimes cendres,

La taula era parada

i plena d'antigues converses,

d'ampolles de vi ranci

i de joves rialles

que pujaven l'escala.

Amb la seva cridòria

un udol hi era al mig

d'aquell passadís de juguesques

que entre gemecs de silenci

feien les portes grinyolar.

A prop sobre la llar de foc

encara es podia ensumar

la tremolor del fred

i un tast ben feble

de calentes castanyes.

SOSPIR D'ADOLESCÈNCIA

Desbrossar de nostàlgies

de les primeres estrofes

dels primers versos

de les primeres rimes.

Que esguard endins

la teva veu recitava

acaronant cada línia

cada paraula, cada lletra.

Resseguies amb atenció

entre les mans tremoloses

com una suor freda

 s'anava esvaint.

Evocant les primeres besades

de llar encesa

que anhelaves deixar

en un profund sospir.

Que sobre aquell rugós paper

una llàgrima desglaçava

fem trossets el poema

que a cau i pany

el calaix custodiava.

A PEU DE FANALS

Encenalls de polsim

de Lluna plena

que arrenglerats

em disposeu el pas.

Em feu mil reverencies

i em doneu plebania

quan més a prop

del vostre costat

hi sóc.

El vostre profund batec

encara inunda la farga

que a cop de martell

una ma febril

us donava talla.

Recolzat-me

sobre el vostre cos

us deixo bufar

l'ale de la flama

que s'estronca

sobre la ferrosa pell.

I que em porta al final

a l'eterna parada

acompanyat del suspès

fum de la cigarreta

per disposar de temps

fins que es faci l'hora.

CINEMA MUT

Assaboreixo les imatges

entre aquelles crispetes màgiques

que em convidant al silenci,

i l'anonimat de les paraules.

Una noia em mira

i jo, ajupit entre aquelles butaques

ensumo la angorina

el fum d'una pipa de nacra

i les converses sense contingut.

Li demano silenci

i segueixo escoltant

el vol de les papallones

que voletegen en estreta harmonia

sobre aquella mar blanca

que li diuen pantalla.

La nostre mirada ens acarona

i sobre aquell tros de tela

que ens embolcalla

passem la nit

al recer de la Lluna.

Ara l'home del piano

toca la nostre música

i li posa veu a la pelicula muda

i aixi, entre grisos i negres

comença i acaba la historia.

LA CARTA

Et tinc entre les mans

com et tenia fa uns dies.

Escoltant la teva veu

enregistrada en paper tissú.

Creient-me que eres aprop

quan feia un món de somnis

que em tenies oblidat

del teu estel de fantasies.

Vaig apropar-te al meu pit

ensumant la teva olor

de tendre i dolça pell

que vas deixar com un batec

a sota dels llençols.

I resseguint aquell cos nu

d'entre línies ben escrites

en vaig adonar, que simplement,

era per tu, només,

un senzill record.

CASTELLERS

S'ensuma de ple la verema

a raïm recent collit

a la brisa sense refer

i la pellofa que s'ha munyit.

A la plaça i els balcons

s'engalanen els cabassos

d'un eixam de veus multicolors

que es despleguen per tota arreu.

Fan companyia les gralles

tocant amunt a la pinya,

al tronc que s'estintola

per fer un bon coixí.

Els quarts tensen els braços

i els dosos esmolant la talla

engronxant com un puntal

van a pom de dat.

L'acotxador arriba a la fi

cridant amunt l'aixeneta,

l'aixeneta grimpant fa l'aleta

cridant amunt el castell.

VINYATAIRES

Ermot el fred

a la vinya a la Tardo.

A peu de soca

els pàmpols aspres

descansen en groc.

El fosc hivern

bufa escorat i silenciós

entre les arades ravenisses

que fan camí podant

les velles i espigades revoltes.

Remunta vida la calor

i els pardals saltironegen cançons,

la vinya plora d'alegria

mentre, el borrims treuen cap

amb la primavera, ja florida.

A l'estiu la xafogor

endollada sobre la terra seca

fa remugar l'oxidat carro

que va ferm cap el mas

ple dels últims gotims.

Avocant la fèrtil anyada

sobre els peus i les cames

dels forçuts pagesos

que escorren els raïms

sentint en cada premsada

el batec del seu cor.

EL CAU

Camí d'inesborrable terra

esquerdada per la força

de la ma del home.

On la vella i sabia vinya

compartia, un cert paratge.

I s'ensumava un intens flaire

que posava al descobert,

la dolçor, dels aromàtics préssecs

i la verdor oliosa de les joves

i entumides vinyes.

Camí fressat que vaig trobar, drecera,

atapeïda d'encuriosides pedres

de formes arrodonides i coniformes

que em barraven el pas.

Escampades com un trencaclosques

rebien l'escalfor somorta del Sol

mentre jo, les anava recollint.

I encimbellades en aquell turo

d'anònimes e insignificants dimensions

com greny les anava col·locant.

Amb el pas del temps

quan les agulles del rellotge

s'estrenyien dins la memòria.

Aquell senzill i modest casull

que anava agafant forma,

ple de branquetes pel fred hivern

i d'un sostre de verda molsa

es va convertir en el meu cau.

EL BANC

Des d'aquell camí obac,

el silenci de l'aire s'enclota

en mig de la drecera,

on sempre s'havies fer

amistats i companyia.

S'havies compartir l'ale calent

d'amagades complicitats,

de temps de converses,

pensaments i nostàlgics secrets.

Als teus peus els pèlags secs

brullaven els cors enamorats,

esculpint el seu bateg

sobre la teva pell perenne.

Ara, en aquell matí tranquil

i del tot ple isolat,

ni l'escorredissa guineu

t'ha vingut a visitar.

Però a tu, et dona igual,

perquè les petjades tendres

sempre hi son en aquell indret.

Et miren, s'aturen, seuen

i tu els pares l'oïda per escoltar.

ALTAFULLA

De matinada, la bromera del mar

ressona entre aquelles finestres

i dispersen els meus pensaments.

A la tarda, la sorra humida

deixa al darrera el meu camí

ensopegant amb una ampolla oblidada.

Desgorjo el seu contingut.

Un prim paper de lletres oxidades

que en el seu  interior íntim 

obre escrit “T'ESTIMO”.

Penso en el seu missatge

i en de la persona que l'escrit,

i com la casualitat a fet

que arribi a les meves mans.

A la nit, les aigües són planeres,

i la llum de la clara Lluna

acarona amb el seu reflexa

per fi, una mar plena d'idees.

MALSON

Em vaig despertar del llit

xop, envoltat per un crit agut,

amb uns ulls un tant desconcertats

darrera d'aquell soroll tèrbol.

Per dins, ells anaven plens de foscor

encuriosits per entre els esperpents

diminuts passos maldestres

de l'escalfo dels llençols.

Eren com un badall intens,

com una sorpresa rebel

que obria la porta mental

d'aquell insignificant somni.

La seva anima dispersa

s'anava enrere enfilant

topant amb la veu amarada,

discreta i taciturna de la nit

PARAULES

He vist la força de les paraules

espurnejar drecera avall

entre les muntanyes.

El seu foc rodolar

cobrint els petits i grans pobles

de la meva terra.

He vist aterrar la flama

entre les cargolades fustes

del mig de la plaça.

El ressò dels seus sons

que voleiaven àgils

entre les cendres de la foguera.

He vist endinsada l'alba

una veu clara i assossegada

que recollides les portava.

I l'ombre del distingit home 

que amb el cor emocionat

les oferia i recitava

LA GRANOTA

Al recer d’una ombra,

d’una llum un tan fosca

la d’aquell remot castell

i reposa un menut verger.

La seva aigua fresca

desperta sota el torrent

un ampli i dispers batec,

el de la veu d’una granota.

Canta ella amb la seva veu

trencada, pura i persistent

al blau i distingit

que és el majestuós cel.

Canta ella contenta i feliç

al ritme del seu cor,

la tirada dels tendres pàmpols

que la vesteixen de verd

PLUJA AL VENT

La brisada era freda

i al darrera dels vidres emboirats

les gotes i els núvols penjaven

L’aire ens arribava irònic

bressolant els nostres cossos

i filant els prims cabells.

Les imatges tremolaven,
circumdaven divergents
conduint entre camins confusos

A l’horitzó una llum vermella,

potser trencava l'alba

potser ens assenyalava casa nostra.

L'ANHEL

Anhelo la foscor

del cap vespre.

El reflexa de la lluna

tallant les aigües del mar.

Anhelo el silenci dispers

de les seves ones

quan la seva bromera

acarona els meus peus.

Anhelo passejar entre la sorra

camí tou, feixuc i farragós

que obre drecera

sobre la línia de l’horitzó.

Anhelo escoltar la brisa

i sospirar aquest anhel

sobre la melindrosa cúpula

de l’estelat cel.

Anhelo aquell llumet

que com cuca de llum

il·lumina un altre nit

el fanal, que assenyala,

on estàs tu.

NEU DE PRIMAVERA

Com de freda i rovellada

era aquella clara i dolça aigua

que entre les pedres sorollava

Corria entre els trencalls

de nusos joves i fines branques

i salts d’arrodonides pedres

Baixava des de les altes muntanyes

on la suor de les blanques terres

les tenia ben endins arrelades

Fins que al final allà a les planes

com el bran dels ramats desbocats

omplia de verdor totes les valls

LA NOIA DELS ULLS TRISTOS

La noia dels ulls tristos

recull de sobre la taula

les engrunes dels clients

La seva mirada hi era baixa

plena de petites perles grises,

com les dels vidres de l’aparador.

Em mirava de reüll

i a cau d’orella

amb silencioses paraules

em convidava a demanar.

Un cafè ben calent, li vaig dir,

que en va preparar en un instant,

i quan em van deixar, les bromes,

entre veure la seva carona

li vaig notar que li sortia

un somriure d’ullets blaus 

EL REFLEXA

El dia arriba a la seva fi

quan la llum al capvespre

s’enclota en la foscor de la nit.

La lluna, astre presoner del seu reflex

camina sobre les cristal·lines aigües

emmirallada per un somriure.

Busca amb una certa feblesa

aquella intensa mirada

que es folra amb un antifaç.

Mirant com surt serpentejant

la rua, entre els engalonats carrers

de la disbauxa humana. 

LA PIANISTA

En aquella tarda de diumenge

en la més extensa ignorància.

Vaig aprendre d’amagat

com es de musical, un sentit,

el que ens ofereix l’anonimat.

Darrera d’aquell teló insignificant

escoltava el do, re, mi, fa, sol,

que com un núvol temperat

anava omplint l’escenari tot sol.

La tonada s’escampava suaument

entre els dispersos colors del teclat.

Els blancs que sonaven aguts

i els negres que fiblaven greus.

 

El temps va agrair a les joves mans

els aplaudiments d’un públic torbat.

Agraït de com havia acaronat

les primmirades i disperses notes

que els seus dits havien escollit   

EL SILENCI DE LES PARAULES

L’aire del teu silenci no es nota

en el seu moviment

quasi eclíptic.

I encara que ho tenim

tan a prop sense adonar-nos

no notarem la brisa del seu alè.

Ni ens deixarà entreveure

l’abast dels llavis tancats

sota un fil de somriure.

Ni ens deixarà caure

cap primmirat so

en una senzilla paraula

Simplement, com un extens riu sec

no trobara cap pèlag d’aigua,

ni cap soroll que maleir.

L'OBLIDAT MAR

Qui anava a dir en l’oblit,

que amb el pas del temps

aquella extensa terra

era plena de vida de mar.

Que les onades s’havien mogut

lliures amb la  seva bromera

i havien acaronat les velles barques

en el seu dolç balanceigs.

Que les veus dels mariners

havien escridassat terra a la vista

mentre, recollien les xarxes

i omplien de somnis les barcasses.

Que el vol de les gavines

havia entorpit els raigs  del Sol

i el seu cant havia espantat les boires.

Qui anava a dir en l’oblit,

que aquella ma tremolosa,

en el silenci dels pinzells

havia perfilat el nom d’harmonia.