CAMPANETES

Sempre hi ha una campaneta

que il·lumina els carrers de

les nostres viles.

Una campaneta

que ens fa saber

que es l’hora

de la missa del gall.

Una campaneta

que ens enlluerna

en la seva llum

tota la nostre llar.

Una campaneta

que ens dona

la benvinguda

quan obrin la porta

I que ens desperta

amb la seva olor

la gana d’ un bon àpat.

Una campaneta

que en tota la il·lusió

ens donarà l’esperança

de la grossa de Nadal.

Sempre, sempre, sempre

hi haurà una campaneta

a prop vostre.

Que amb el seu sorollet

(.....) us desitjarà

que tingueu

¡¡¡¡Bon Nadal!!!!

EL FRED

Quan el fred,

entra per una porta

i s’han surt en un calfred

Em tremola tot el cos

per dins i per fora

sense aconseguir aturar-lo.

Miro unes flames lliures

que ballen la seva dansa

amb una anarquia de moviments.

Que per molt que intento apropar-me

No aconsegueixo endevinar

cap quin cantó s’adrecen.

Es el flama la que va cap un sentit.

Es el fred el que gira cap un altre.

A L' ALBA

En la foscor de la nit

dues mirades es troben,

amagades en el silenci

d’un cel estelat.

Són com dues llums

bessones que volen,

a punt d’esclatar

en el seu petit univers.

Mentre una ensuma

a prop l’hora de l’alba

i deixa passar el temps

fins que trenqui el dia.

L’altre ens alerta

cap un altre drecera,

el camí que ens porta

cap un cor trencat.

LA FRONTERA

En aquests petit mòn
Que m`envolta ara.
Em tenim una finestra.

Quan m`apropo amb ella.
Veig lluny, el riu, els horts,
els cotxes i les persones.

El temps en aquest petit mòn.
En les afores de la habitaciò
passava molt depresa.

Aqui dins s`aturava.
Toc, toc, toc.
El bateig del seu cor.

Ho relantitzava tot.
fins i tot el bateig
del suero que estiva mirant.

El temps era lent
i a vegades tan desesperat.
Com un fil d`agulla.

Que passava sen se adonar-nos.
Entre la nostre vida
i la nostre a mort.

LA NIT

Els estels inerts.

Omplien el cel

amb la seva llum.

La lluna plena.

Il·luminava  la vila

d`una intensa claror.

L`ampolla rodolava

en mig del silenci.

Per sobre la vorera.

I un home assegut.

Perdut en la nit.

Mirava com sortia l`alba.

Que feia despuntar

Al rei dels astres.

Buscant la seva amada

LA FUGIDA

L`ocell.

Canta en la figuera

mentre la gàbia

Oberta és.

Canta lliure.

Sobre una  branca

la seva espessa

llibertat.

Quan l`amo sorprès.

El mira sense saber

per que ha escollit

anar-se`n sol.

Hi ha deixat la gàbia buida

el petit vol de l`ocellet.

Que ha vist clara la fugida

i s`ha anat sense més.

LA TROBADA

Alma en pena

tot sol rondava

en mig de la plaça.

Ben entretingut

la mirava beneït

com l`havia desaparegut.

Buscava i buscava

i ni tan sols s`ha donava

del que no trobava.

Desorientat entre la multitud

No trobava al perdut

Sense adonar-se del tot

Que el era el desaparegut

EL GAT

Miola el gat

sobre el terrat.

Miola desconsolat

a un amor desemparat.

Miola per les set

vides perdudes.

Cinc de nocturnes

i dues per descomptar.

Miola milers de gràcies

per aquell amor de veritat.

Que se li vulgui apropar

aquell felí enamoradís.

Miola mentre la gana li passeja

davant de la seva atenta mirada.

Un ratolí presa subtil

es convertirà en el sopar d`aquesta nit.

EL LLIBRE

Pagines obertes.

Plenes de fulles

de lletres ordenades.

Ens deixen descobrir.

Un intens encanteri

en aquest vell llibret.

Embolcallant la seva olor 

En les seves pagines.

que llaçant els seus aromes.

En la frescor

d`una nit fosca

sen se llum i color.

Portant en el seu interior.

Una historia, un poema, una narració.

O el que la nostra ment.

Ens doni i la seva imaginació

EL MOMENT DEL CAFÉ

Estic molt segur

Que algun dia m`ho oblidaré

d`aquell lloc.

Que et vaig prendre.

De les centenars

de vegades

que et vaig remenar

amb aquella cullera

Dels sorbets,

que suaument.

Vaig sen se pressa

dolçament assaborir.

I del somriure simpàtic

Que en la meva ment.

a quedat ben gravat

i que me`l  va portar.

MENT EN BLANC

No és l`afany d`escriure.

El que en fa omplir la plana

quan la paraula es queda sola.

Sola entre mig d`aquesta blancor

Que amb la seva claror

en fa les idees volar.

Intentant amb el seu vol.

Trobar el niu on aterrar

i retornar  aquesta paraula perduda.

Perduda entre una altre blancor

La de la meva pròpia ment

Que encara, que s`esforça, no l`ha trobada

ANGOIXA

Trons i llamps.
Ressonen a les afores.
Endinsant-se
en el meu cap.

Jo, amagat per l`angoixa
En la galeria ajupit.
Pren refugi
Allà assegut.

D`un llibre vell
amb les pagines
ben obertes.
Tremolant tot ell.

Me`n fa oblidar
la meva por.
La por del soroll
més que imaginari.

La por d`una angoixa
més que febril.
Que em recorda
per un moment, lo fosca
i negre que es aquesta nit
　
　
　
　　

EL MEU REGAL

Mai saps.

Quan arribarà

de lo més oportú.

El que la vida

et portarà.

Ni tan sol

Que et treure

de la mateixa curiositat.

Que ni el podràs

ni mirar.

Un regal doncs...

Sense res et caure

i així de comú

som les coses

que en el fons

et sorprendran  

EL SO

Escolto la nota

Que em pertorbà l`oïda

i s`endinsa.

En la meva vida

Quan la percebo allà

una tan sola

que em col

quan estic sol .

Vibra la seva corda

mentre el cos tremola

i toca la viola

un so angelical.

Només li crida amb ella

Després d`destorbar-la

Des de dintre

cap a fora

Amb una estupor

De molta rumor

Que quan es deixa

Sap donar-se, simplement, a coneixer

EL TASTET DE PARAULES

Hi ha un tastet màgic

que omple l`estómac

i treu la gana

de qualsevol comensal.

La seva recepta

es senzilla de fer

i en cinc minuts

sense ser un gran cuiner

tot estarà fet.

S`agafen unes vocals

i unes quantes consonants

a mides desiguals

totes juntes

es posen a escalfar.

Quan comencen a bullir

Se li llancen una mica de sal

Un diftongs, triftongs

Una coma i un punt

i altres signes gramaticals

fins que faci chup-chup.

Una vegada a la taula.

Amb un plat rodo i ben fondo.

Es serveix freda o calenta

depenent de l`estació.

Així d`aquesta forma

tan particular

El tastet de paraules

S`assaboreix

El tastet de paraules

Es gaudeix

I no hi ha sopar o dinar

que el tastet al final.

No doni per enraonar.

LA REVETLLA

Balla la gent

al voltant

de la foguera.

Hipnotitzats d`emocions

saltant i corrent

en aquesta festassa.

La revetlla dels focs

de la música i de la vermelló

que l`omplen d`ombres.

Mentre espeteguen les fustes

llançant espurnes

de esperits bons.

I xisclant els petards

la mainada jove

i els quins els controlen

Hi els coets esclatant.

Amb llums multicolors

En la foscor de la nit

LA TEVA MIRADA

No hi ha reflexa

encara més pur

que la teva mirada.

Que ni l`aire que`ns envolta

la pot igualar

amb tan de claredat.

Claror de llum que neteja

amb la aixeta oberta

de bat a bat

Sentint com corre l`aigua

per la meva cara

plena de gotes a vessar

Mentre en veig reflectit

amb la teva nineta

que es meu mirall

EL RELOTGE

Una esfera et cobreix

el teu petit món

d`una solitud que descobreix

que encara i així.

Tot el que mires és rodó.

Les formes i els llocs

que i som  més enllà.

Es doblegant en un sentit.

En el fons d`aquesta cúpula.

Creant en el seu interior.
Infinitats de sons.
Construïts per unes mans
primes i artesanals.

Que deixen pacificament

els que es determinen dins.

i agafin caràcter

abans de començar.

Un so sense més,

Que ens diu que la terra
es una esfera.

Que dona voltes

Sense aturar-se

marcant un cicle.

Que es mou

des de la sortida del sol.

Fins que apareix la lluna

Per emportar-se el dia.

Un so, un record

d`un temps quasi ofegat

Que per molt que es vulgui.

Simplement quedarà aturat

Quan es pari la teva corda.

EMIGRANT

Sóc un emigrant.

En la meva terra.

En la terra

que visc

que i sóc.

Que m`estimo

i que vull

Sóc un estrany

quan obro la porta

i miro cap a fora

i escolto.

La quantitat d`ignorància

sobre la meva persona.

Són un punt

que va cap l`esquera

un punt i a part

que intenta seguir.

Entre les masses

Masses extremes.

En definitiva, sóc jo

Aquell que no mira enrere

Que no dissimula la seva vida

i gaudeix d`ella.

Entre tanta mala persona.

EM SENTO

Em sento cansat

cansat de pujar

aquestes escales

Escales de marbre blanc

picades en pedra

i polides a mà.

Em sento el cor

Accelerat com batega

amb força.

La força de les meves cames

que començan a flaquejar

els esforços de certes edats.

Em sento en mig del pas

en mig dels esglaons

un instant a descansar.

A descansar un minut

per agafar aire

forces i ànims.

Per poder arrivar.

L`OCELL

Pobre ocellet de colors

que al terra has caigut

i al mig té trobat del pas

sense sentit desapercebut.

Aquesta matinada

m`has donat l`hora

quan obries el teu portal

com sempre puntual.

¿On anaves amic meu?

Que en el pic portaves una branca

¿Anaves a reparar el teu niu?

ó ¿escalfar la teva llar?

Mai ho sabrem

i ni tindrem la resposta

del que va passar

quan t`enlairaves.

Doncs aquest va ser l`últim vol

Mentre el pèndol quedava orfe

i tu abandonaves la vida

per convertir-te en mortal.

Qui ens portarà l`alegria

En la seva cantarella

Que ara ni el tic-tac

del rellotge s`arriba escoltar

Tot a quedat buit

i el silenci s`ha fet.

Un espai en aquesta soledat

i en aquest instant

Em sorgeix una pregunta

¿Qui tornarà a cantar?

Sinó no hi ets tu

amic meu, el meu ocellet

EL LLIBRE

Dintre del meu calaix

Hi ha mil lletres

que formen un feix.

La majoria insubmises.

Volten per les seves parets

Topant amb altres lletres

Sense adonar-se

dels moviments que les entorpeixen.

El pas avui els hi obert

i se m`han llançat a sobre.

Intentant trobar la llibertat

En la veu d`aquest home.

Però les lletres no saben encara

Que la veritable llibertat

No es troba anant una sola

sinó, anant en paritat.

Per això a milers les agafo.

En aquest llibre aquí guardat

Que tranquil·lament el llegeixo

per trobar la meva pròpia llibertat.

LA PLUJA

Plou, plou ben fort

Plou tan fort

que fins el colors s`amaguen

del la mateixa por.

Plou i no es veu ningú

ningú que trepitgi els carrers

refugiats als darreres

i som incapaços de posar peu.

Mentre l`aigua que tot el domina

Envaeix el poble, cel i terra

Corrent a porta oberta

Omplint-lo de bassals.

I jo, pobre de mi,

sóc a qui al mig.

Inclinat amb el paraigües

en aquesta avinguda.

On m`atrapat

Aquesta odiosa pluja

que m`ha mullat

de dalt a baix

Omplint-me d`aquest preuat

líquid de la natura.

Des de més enllà dels meus peus

Fins més enllà del meu cap

EL CAVALLER

En la meva terra
hi ha una legenda.
Que s`ha fet perdurar
des de més enllà en el temps.

Que parla d`un cavaller jove
Ben plantat i valent
Que salvava a las Damas
de la por d`un Drac.

Amb la lluantor de la seva armadura
s`enfrontava amb ell
en una lluita d`honor
Espasa en mà
contra el seu foc.

Però mai el va aconseguir vèncer
Doncs sempre el Drac
l`havia sabut esquivar
per fugir molt abans.

El cavaller desesperat quan veia
que`l Drac s`anava.
Li regalava una rosa vermella
a la seva estimada.

Mentre el cor de l`animal
que hi era amagat.
Se li sentia batear.
No era pas per la fugida.
Sinò per l`amor que intentava.
Truncadamente demostrar…..

ULLS TANCATS

Tanca  ells teus ulls

amb l`ànsia d`un somni.

Que et deixí perdurar.

La teva encerclada  vida.

Recordant una imatge

nítida i perfecta.

D`un altre temps

d`una estranya baronia.

Un tímid  somriure

se t`ha esborrat.

De la teva cara,

una cara adormida.

Mentre un raig de Sol.

Intenta pertorbar

la teva monotonia

en la foscor del dia.

Sense adonar-se

que tot s`arreplega

impotent.

Sense força

Sense resistència

Amb uns ulls que no volem  mirar

Oberts però que no observen

En definitiva

Uns ulls tancats

L´INSTANT

Es un instant,

observar aquell paisatge

i admirar la terra

que un trepitja i té davant.

El moviment de les branques

que oscil·len al vent

com l’arbre bufa amb força.

Entre el forat de les fulles.

Un missatge xifrat.

Es un instant.

Com juga una nena

refugiada a l`ombra

i somriu al seu avi

que vigila el perill

El tic, tac del rellotge

que marca en el vol dels ocells

el pas d`un temps perdut

i d`un futur que mai tornarà.

Es un instant,

Tot allò que`ns  queda gravat

i que s`amaga en el nostre interior

formant una part infinita

de la nostre memòria.

Es també tota una vida

quan la flama s`apaga

i les campanes toquen

el nostre compàs.

L`AROMA DE LA TORNADA

No es la rosada del matí

la que fa pessigolles el meu nas

en la seva fredor.

Gelida e hivernal.

Ni el Sol que il·lumina

i cega el meus ulls.

Quan entra la llum

pupila  endins.

Es aquesta una aroma

que es capfica en el meu l’interior

i despista la meva memòria.

La que fa tremolar els meus sentits.

La seva essència,

sempre en recorda un paisatge.

Molt abans de veure’l.

Molt abans de posar peu a terra.

Mentre s’empolvorà  la pols.

aquest aroma autòcton

comença a despuntar

i condensar-se en l’ambient.

D`aquesta manera recordo

que estic a prop  de casa

i això, que oloro es.....

la fragància de la vinya

LES BRUIXES D`AIGUA

Encara som petites

ara  començant a créixer.

Voltant corrent

entre nosaltres.

Diminutes criatures.

Que des de dins del meu cap,

començant sense ruptures

a saltar com un tap.

Amagades hi som

i desperten després de la son

i sense ton ni son

bufen en la poltrona.

Son les bruixes d`aigua

les reines dels somnis

que ens fan transpirar

infinitat d`imatges.

No les deixis sortir.

Que ho envaeixen tot.

Tanca-les dintre,

en el teu cor.

Per que les bruixes d`aigua

siguin en el seu món.

Escalfin les seves ideies

i amaguin les seves pors.

Doncs sinó es així

Sortiren a per totes.

¡¡Deu ens guardi!!!!

Si aconsegueixen fugir

LLAGRIMES DE PLUJA

Una llàgrima perduda

a equivocat el seu camí.

S`endinsat en un altre lloc

fent drecera

en el meu finestral.

No sap, on esta.

Si es la seva llar.

Si es casa del veí

O, simplement la portat

el vent, fins allà.

Baixa lentament

per la plana del vidre.

On troba una altre de perduda.

No es amiga, ni coneguda.

Però es fusionant en una sola.

Totes juntes, agafades de la mà.

Portant un nou camí, sense destí.

D`aventura i desventura

Sense saber que fer i on anar.

En una direcció, la seva pròpia

LA PRIMAVERA

Vaig obrir la finestra de bon mati

i quina sorpresa va ser la meva.

Una explosió de matisos de llum,

va obrir els meus ulls.

Eren com si fóssim crispetes de colors.

Que anaven omplint l`habitació.

Donant-li un sentit nou,

aquell espai oprimit.

Vaig sortir al balcó

i amb una gran claror.

Vaig veure verds i marrons

blaus i grocs.

Que hi eren en gran equilibri.

Vaig preguntar-li

A la meva flor de la sort.

¿Que havia passat?

I ella en va replicar.

“Que la primavera havia arribat”

Boires

Invaden les boires
la claror del paisatge.
La mirada dels nostres ulls
i la llum que queda encerclada.
De mirades curioses,
perdudes en la fi del món.

Boires que amagades
darrera del seu fum.
No ens deixen entreveure
el que hi ha davant el nostre camí.

Boires de: Vida, mort, sorpresa.
D`infinitat de formes i maneres
que ens transporten fora de lloc.
A un altre dimensió desconeguda.

¿Qui sap el que hi ha més enllà
d¨aquestes boires i cabories?
Sinò un missatge traslùcid.
Que ens il-lumina
i la mateixa vegada
ens deixa sense sentit.

Amb la ment perduda
en un altre boira que`ns porta
Pel nostre camí, la nostre vida

Hivern dominical

Sento l`aigua com cau
i raja pel meu cos.
Sento l`humitat
com s`endinsa lentament
en el meu interior.

El cric de les branques al meu pas.
Sobre les fulles mullades.
El vent invernal,
que talla fins el glas.

L`esquirol que salta
de branca en branca,
fullint del fred.

Tot ho sento
darrera l`escalfo
de la meva habitació. 
Fins i tot, a través
de les seves parets.

Puc sentir
la veu d`un veí.
Que diu tremolant
a la seva dona.

Abriga`t, mi amor.
Que avui encara plou
i fara molt de fred.
　

Ser com ets

M`agradaria ser com l`aigua
Que se`m pasa per tota arreu.
Que es desplaça fent soroll.
Dùctil, elastica, flexible.
Que perfila el terreny que trapitxa
amb una por amagada.

Per correr pel camì per on pasa
deixant senyal de la seva vida.
Donant gràcies a tothom
de lo que se`n porta.

M`agradaria ser nùvol.
Per mirar des de les altures.
Un paisatge amagat d`altres vistes.
Que des del pany de la meva porta
em quedant amagats.

Per ser de cotó.
Suau, dolçe, calent.
I aixì poder escalfar el meu llit.
En les fredes nits d`hiver.

M`agradaria ser vent.
Per viure en llibertat
i d`aquesta manera
poder doblegar-me sense sentit.
Per poder ser flexible, agìl, impetuos.
Anima de la natura i demostrar-me
a mi mateix que sóc jo

Des de el meu balcó

Des d`aquest balcó

del meu cor.

Veig una terra ferma.

Protegida  per un mar de ceps

que voltellant d`un costat a un altre.

Portant aromes de frescor

que  salpicant el meu cos.

El tenyeixen,

omplint-lo d`olors.

Olors arrenglerats

que formant fil.leres senceres.

Donen una vida.

Pura essència,

de ser-hi en aquesta vall

Des de aquest balcó

del meu cor.

Veig collidors,

plens de suor.

Callats, silenciosos.

Patint amb alegria,

la verema

del final d`estiu.

Portadors amb el seu esforç

Recullen el fruit de l`esperança.

D`un any de somni.

de la sàvia  terra.

Des d`aquest balcó

del meu cor.

Hi vist bords empeltats,

formant una nova vida.

Units amb una corda.

Un amor forçat

per la natura del home.

Esgrinyolar les fulles.

Per tenir empeny,

força i energia.

I també omplir-los

de coure,

per no caure

en una malaltia.

Herbar la terra

per donar-li aire.

I així omplir

les seves brànquies

Des de aquest balcó

del meu cor.

Hi vist una terra ferma

amagada sota terra.

Brotar arrels

amb tota

la seva inquietud

Revivir en cellers

i en la seva foscor.

El naixement d`un

nou dia.