No es la rosada del matí
la que fa pessigolles el meu nas
en la seva fredor.
Gelida e hivernal.
Ni el Sol que il·lumina
i cega el meus ulls.
Quan entra la llum
pupila endins.
Es aquesta una aroma
que es capfica en el meu l’interior
i despista la meva memòria.
La que fa tremolar els meus sentits.
La seva essència,
sempre en recorda un paisatge.
Molt abans de veure’l.
Molt abans de posar peu a terra.
Mentre s’empolvorà la pols.
aquest aroma autòcton
comença a despuntar
i condensar-se en l’ambient.
D`aquesta manera recordo
que estic a prop de casa
i això, que oloro es.....
la fragància de la vinya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada