Paraules en veu alta
i alçada
de formes dispars i
ordenades
de tan diferents procedències,
que retonen unides la
retòrica
del nostre sentit humà.
Guardades dins d’una gàbia
metàl·lica finalment corcada.
On en cadascú dels seus
nusos,
on en cadascú dels
seus anells
ens recorda l’eco del
nostre ressò.
Paraules que
ressegueix la mà
en paper d’estrassa
com si fos
un crit imaginari cap
d’innocència
d’aquell petit
bressol.
Paraules que omplen
paraules
que totes juntes expressen
la nostre gran
humanitat
i que gràcies aquest corrent
de tinta blava
transparent
m’arriben abraçar la
meva ment.
