En aquella tarda de
diumenge
en la més extensa
ignorància.
Vaig aprendre
d’amagat
com es de musical, un
sentit,
el que ens ofereix
l’anonimat.
Darrera d’aquell teló
insignificant
escoltava el do, re,
mi, fa, sol,
que com un núvol
temperat
anava omplint l’escenari
tot sol.
La tonada s’escampava
suaument
entre els dispersos
colors del teclat.
Els blancs que
sonaven aguts
i els negres que
fiblaven greus.
El temps va agrair a
les joves mans
els aplaudiments d’un
públic torbat.
Agraït de com havia
acaronat
les primmirades i disperses
notes
que els seus dits
havien escollit
