Era el soroll,
el de la porta oberta
i no el dels esglaons
de l’escala un tan
vellets.
El que en van
despertar
d’ aquesta becaina.
en la que es trobava
la meva pròpia
persona.
Potser, les presses
d’ una ment en blanc
ensonyada en l’ oblit
sense sapigueu-ho
O el crit desesperat
d’ una veu demanant
que li apropéssim la ma.
Va deixar la porta
oberta.
No ho sabem
tot era tan incert.
Que el meu cos se m’
omplia
d’ una gota freda.
Pensant, tremolant de
por
que algú havia envaït
la meva intimitat
quan es va deixar la
porta oberta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada