La tarda era clara
d’ un prepotent blau
cel,
que trencava la vista
amb la seva
brillantor
A l’est, una estreta línia
de finíssim coto
flux.
Es convertia en un
ramat
desbordat sense
pastor.
A l’ oest, l’horitzó.
Es tornava d’ un
color vermellós
que enfosquia la llum
del Sol
amagant la seva
pròpia grogor.
s’ anava apropant sense treva,
li va llançar un
somriure
al Sol que s’ anava
allunyant.
Mentrestant asseguda
allà, una pedra,
en mig d’ aquell
paisatge surrealista.
Deixava passar el
temps
i mirava el cel com s’
omplia d’ estels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada