La tardo s’havia
endinsat
en l’hivern d’aquell
any
mentre el vol d’una
fulla
l’ultima d’aquell
arbre.
Ens anunciava
silenciosament
al ritme de les dotze
campanades
que algú acaronava
terra suaument
tornant on havien
néixer el seus ancestres.
La gent que omplia el mig
del carrer
escoltava el ressort
del campanar.
també les comptava
encuriosida.
Aleshores, allà en
plena nit
encara i era ella, la
solitària fulla,
que en el més íntim
anonimat
arribava rodolant
desapercebuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada