Agafat amb força
contra el meu pit
estrenyo el coixí
amagat
de la nostre última
vetllada.
Mentre el tinc entre
les mans
l’apropo i l’oloro
amb tendresa
recordant en la seva
olor la teva presència.
Miro des de la
finestra
i trobo el camí, el
pont
de les nostres
trobades furtives.
De les carícies
prohibides
i les paraules
promeses
a la llum d’una lluna
plena.
I des de aquí no puc
imaginar
una vida i un sentit
que no sigui sense
tu.
¿Com ho farem? Si el
nostre amor
encara es prohibit
per les nostre famílies.
¿Com deslligarem
aquesta opressió?
¿Ho saps tu? Jo no
tinc resposta.
Que gran dilema que ens
ofereix la vida.
¡Mi amor!
Però quan traspassi
aquesta porta
ho fare per última
vegada
i ho fare de dues maneres.
Per trobar-te al
altre cantó de la vorera
o per convertir-me en
dama d’aigua
i que se m’em porti la
seva bromera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada