La brisa
que portaba el tren
s’emportava uns
petits viatgers,
les fulles aplegades
al terra.
Que fent anàrquics
remolins
es deixaven endur
pel xiulet agut i
persistent
del cap d’estació.
Alhora les maletes
caminaven
per l’estreta andana
carregades de somnis e
il·lusió.
I mentre sortien en
filera
com formigues
multicolors
cap a la seva
destinació.
El rellotge de
l’estació,
il·luminat a ple sol,
ens marcava com de
llarg
podia ser un segon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada