ELS AMETLLERS

Quan l’ intens fred

del nostre hivern

comença a perdre força.

I l’intensa fredor

del nostre cos

s’amaga en un cau proper.

Les branques dels arbres

s’ompliren d’ espesses

espurnes blanques.

Transformant aquestes flors

els camins i les valls

en petits nuclis d’ ametllers.

Una abella jove

les afalaga i les festeja

amb el seu vol matiner.

Mentre a cau d’ orella.

Una espurna li diu:

¡Apropa’t abella!

¡No tinguis por!

Per que farem d’ aquesta flor.

Una dolça ametlla.

LA LLUNA

Es blanquegen,

les ombres de la nit,

les que són com les pors

d’ un camí virat.

On petits humanoides,

diables i dimonis,

ensopeguen amb les branques

d’ un terra trencadís.

Deixen les seves empremtes

que excitin les meves pupiles

d’un vermell groguenc

que il·luminen les voreres.

Silenciant,

amb el seu gresol

el lladruc caníbal.

D’ un astre piadós

com és, la nostre, Lluna

INSPIRACIÓ

Potser la meva ment

estigui en blanc

com la fulla que miro.

Potser la meva ploma

no trobi, el moment,

per aixecar el vol.

Potser la meva ma

encara estigui dormida

per escriure un traç.

Però quan començo

a percebre des de dins meu

les pessigolles de l`inspiració.

Un núvol d`imatges

comencen a voltar

per sobre meu.

Activant en cadascuna

de les meves extremitats

amb una energia pròpia.

Fins que puc veure

més enllà de la llum

que il·lumina el meu escriptori.

SABATES

Passegen les sabates

sobre les voreres,

les avingudes, els carrers

de les nostres viles.

Portant entre les soles

d’aquest digne calçat

un signe d’ identitat.

Un únic signe d’ identitat.

Un codi que dispersen

per tota arreu

amb un alè obert

com una brisa suau.

Van perdudes entre la gent

mentre les observo pacientment,

descansant del meu propi batec 

assegut en aquell banc.

Van cap amunt i cap avall

i mentre aquest traginar

em deixa, un moment, descansar

Me`n recordo de la meva pròpia.

La meva pròpia identitat

que amb les presses

m`oblidat d`ella

i  l`he deixat en el camí,

me l`he deixat enrere.