divendres, 14 de setembre de 2018

AL REFUGI DEL PETIT JARDI DE CASA MEVA






Penjant des de l'aire
enclotat dins l'antic balcó
en l'anonimat del edifici
i dels ulls encuriosits
del veïnat transeünt
que transita per la vorera.

El petit jardí de casa meva
es com un oasis inèdit
que al vespre al seu abric
tasto el seu aroma.

Amb el cap cot, encollit
entre la tristor dels colors
sobre la cúpula del cel
és com un paradís ple
de vida sense anima
que em parla a la vesprada
en mil i una cabòries.

Es el racó on passo pagina
de les últimes hores del dia
escoltant en silenci
com em parla la fosca
gaudint del seu temps
assaborint poesia.

L'essència de mitjanit
que un fanalet solitari
em va il·luminant
esculpint en la meva ombre
el flaire de les poncelles
que es vam obrint
virolant la càlida nit.