Quan trepitjo la
sorra
d’aquest trencall
pedregós
no m’adono sota els
peus
del moviment
el·líptic del planeta.
Al mirar les agulles
inerts
del meu rellotge de
polsera
els ulls semblen aturats
sota la fràgil cúpula
de vidre.
I no ets d’indiferent
la imatge reflexa
sobre l’aigua clara
del riu
que la corrent
s’emporta en onades
reflectint sobre si
mateixa el que es viu.
El temps no va mes
enllà d’un sospir
que com la brisa suau
de la nit del mar
es deixa
tranquil·lament acaronar
per passar lliscant a
prop nostre i no retornar
