dilluns, 13 de novembre del 2017

SOLITUD DOLÇA SOLITUD






Sec a la vora del riu
deixant-me portar
pel seu flaire humit.

Pel record d'escoltar
sense cap pressa,
la fressa propera
de les seves aigües.

Pel feble brunzit
d'aquella escuma
que va pentinant
un nou paisatge.

Pel caminar pensatiu
que esclata la solitud
amb aquell fanalet
de solitud interna.

Per les paraules
que a cau d'orella
va mussitant
d'amagat la natura.

Sec a la vora del riu
per acaronar un basal
de corrent de solitud
de dolça solitud.


dijous, 12 d’octubre del 2017

ELS OCRES SILENCIS DE LES MUNTANYES







M'agrada embolcallar-me
entre els relleus ocres
de les denses muntanyes.

Respirar els rostolls
recentment esmollats
que verdejant
de silenci la tardo.

Deixar-me sorprendre
de la mudesa de les paraules
que voltejant el cel blau.

Seure, en aquell banc,
un infinit instant,
per amollar la fressa
d'aquelles fustes centenàries
que recargolant el temps.

I sentir-me, sentir-me viu
amb els meus pensaments,
com un ocell de mar
vorellant aquell racó de llibertat
que m'ofereix  la natura.




divendres, 15 de setembre del 2017

EL MÀGIC REFLEXA DE LA LLUNA PLENA







Tafanejo aquesta escletxa
rasa de cel obert
on sura la Lluna plena.

Que en la distància
em va oferint
el fons d'aquest pèlag.

Guaito la seva mirada
un tant burleta
que tinc sota els meus peus.

I vigilant en l'ombrívola
i fosca nit d'una pluja
de perles d'argent.

Es reflecteix dins d'un jaç
d'aigua clara que esberlo
amb els meus dits.

Acaronant milers
d'estels de somnis
que fan aclucar els seus ulls.

Refilant en la llunyania
un captivador somriure
que mai podré a conquistar.



dimarts, 22 d’agost del 2017

QUAN LA CIUTAT TANCA LES FELINES LLUMS AMB UNA NANA






El gat de set vides
suspès del pedrís de les golfes
miulava sospirs de Lluna
per la seva estimada.

Amb els ulls esberlats
al darrera d'aquell finestral
ventall de transparències
que ens oferia la ciutat.

Ensumava el seu perfum
mentre les obagues llums
perfilaven la fosca nit
de la metròpolis urbana.

Miulava dins d'aquell
manyoc de somnis
que li negaven l'existència.
Miulava amb persistència
amb la mateixa tonada.

Fins que la cúpula d'estels
li tancaven els ulls
i li cantaven cançons de nana



divendres, 11 d’agost del 2017

TEMPS, EREN TEMPS DE PETITS SOMNIS DE CANALLA








Des de ben petit
sempre havia format
part d'aquella platja.

On les onades eren plenes
de cridòries i juguesques
que uns dies eren Barba Roja
i uns altres Capitan Trueno.

Però un dia, fa molts anys
en el record de la meva
primerenca infantessa
mentre les nostres mirades
gronxaven aquella verge sorra.

Uns homes bronzejats
per les gotes del seu suor
van començar a remoure
els nostre petits somnis.

I com un esclat, la platja
es va convertir en un mosaic
de gris ciment.

Que sense adonar-se'n
es va anar arraconant
i poc a poc,
ens va anar engolint
en el seu dens
i nou divers paisatge.

diumenge, 18 de juny del 2017

SOTA AQUELL LLENÇOL BLAU CEL QUE EREN ELS TEUS ULLS





Darrera les ninetes
dels teus blavosos ulls
vaig descobrir encuriosit
el teva dolça mirada.

Que com un rampell
de llum anava esculpint
el reflexa d'aquell paisatge.

En aquell capvespre
de mans entrecreuades
que el Sol es fonia
modelant en l'horitzó.

El record ataronjat
de l'última besada
que passejava sota
 aquell llençol
blavós d'estels.



dimecres, 17 de maig del 2017

L'ANHEL PROFUND DE LA DONA DEL MAR






Cau la temperada nit
i els últims raigs de Sol
van cisellant la seva mirada.

La brisa del Mar
de timidesa vermella
discretament va enarborant
el vestit de seda verda.

Els cabells voleiant lliures
entre l'essència de la por
i les ones que espurnejant
bocinets de mar salada.

A vora els vaixells
cridant fumejant
la entrada a port.

Un anhel pur tira d'ella
i de les mans dels pescadors
que recuperen pacientment
les xarxes clivellades.

Les campanes lluny
repicant un batec que toca a fosca.
Anunciant que la mar es retira
darrera d'un bàlsam de sorra fina.




dissabte, 29 d’abril del 2017

EL HOME QUE DIBUIXAVA ELS MARGES A LA MUNTANYA






M'havien dit
que feia temps
que un home
del meu poble
havia fet
acurades dreceres.

Que caminava 
parlant
amb les pedres,
 ordenant-les,
polint-les
per col·locar-les
en lloc etern.

Que les terres
s'havien obert
als seu peus
i els densos núvols
 li suraven
pensaments.

M'havien dit
que les plantes
resseguien el traç
de la vereda.

Dibuixant
entre els vorals
pinzellades
d'aquell paisatge
que havia fet ell.



diumenge, 2 d’abril del 2017

EM VAIG DEIXAR OMPLIR EL CABÀS DE VEUS, D'AROMES I D'AHNELADES TEXTURES








Acaronava amb els ulls
aquell mercat de veus
de cridòries eixerides
i converses desenfrenades.

On la gitana escampava
les seves fruites i verdures
parant el seu tendal
d'intensos i profunds aromes.

Que amb la mirada
els anava tastant
mentre passejava
omplint el meu cabàs
amb les seves textures.

Al arribar a casa
guarnida de natura
en secret vaig esventar
les seves intenses olors
que havia anat mastegant.

Em vaig apropar de puntetes
sobre la teva esquena
i et vaig xiuxiuejar a l'oïda
per veure si endevinaves
la sorpresa que t'havia comprat.







dimecres, 15 de març del 2017

ETS L'AMOR SINCER QUE SEMPRE M'EMBOLCALLA






Ets el xiulet del silenci
que amaga la nit
encerclant el cel d'estels
de versos d'enyorança.

Ets el somni de la llum
del trencadís dia
que de matinada
s'escola entre els llençols.

Ets la pluja parlant sola
que s'esberla dins meu.
Sentint els joves borrons
plens de gotes de rosada.

Ets l'aroma de la flor
que trenca badallant
el batec del seu cor
entre les arrels
d'amarga sàvia.

Ets darrera del finestró
omplint un miracle
de fines textures
que converteixen el meu balco
en un ensumat verger.





dilluns, 6 de març del 2017

LA CAIXA VIROLADA DE RECORDS







En tinc una caixa
virolada de records
que aplego dins un calaix
entre teixits d'enyorança,
d'angorina i llana.

Quan esbatano l'interior
i furgo en el seu fons
laminades pessigolles
recorren el meu cos.

D'avideses reminiscències
que presents en la memòria
s'esgarrapen mirant enrere
la cúpula del temps.

Per curullar-se per dins
en animes desentumides
d'amples somriures
i encerclades abraçades
envoltades d'escalfor.

On les més llunyanes
s'arribaren a convertir
en llamineres llàgrimes
d'isolades nostàlgies.









dissabte, 4 de febrer del 2017

ONES PASSEJANT SOBRE UN MAR EN CALMA






L'eco del temps
és dissol lentament
amb una dolça melancolia.

I és desglossa sobre el talús
d'aquella atenta mirada
que passeja per la platja.

Garbellant amb el seus peus
les ones espurnejades
d'aigües salines.

Que plenes d'escuma
esborren les empremtes
que suren sobre la sorra.

D'un mar rebel
que pausadament s'allunya
cap un reflexa distant
de somnis platejats.



dilluns, 9 de gener del 2017

LA TENDRESA D'UNA NIT D'HIVERN






Escorcollant entre els vidres
de l'obaga finestra
la esclarissada rosada
anava folrant les fulles.

La nit s'havia descobert
tant freda i opaca
que inclús havia esmicolat
les pedres de l'ample camí.

La seva intensa fredor
havia ventat dins el meu cos
com crispetes cristal·lines
que s'endurien en un llis batec.

Sobre l'antiga teulada
a l'esguard de la solana
penjava un fanalet
que de gelor tremolava.

Esperant que a l'horitzó
tregues cap el Sol
i amb els primers rajos
de pessigolles de llum
tornes a emplenar la meva llar
de l'escalfor del seu llumet.