El cel s’anava
enfosquint
i lentament s’anava
tancant
la tan propera llum
blavosa
que li encerclava per
tot arreu.
Els trons i llampecs
ressonaven sota els
peus
i fèiem tremolar la
terra
despentinant la
trivial pols
Encongit per una
certa por.
La d’aquell moment
tèrbol
que sense trobar un
amagatall
m`oferia refugi aquella nina.
Ens miraven tot dos a una
i sense obrir paraula,
i sense nomenar cap so,
em va sorprendre la seva
quietud
i encara més la
seva maduresa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada