Al trenc de l’alba,
la natura encara es
sabia
i amb la seva paleta
de colors
omple la cúpula del
cel
d’una extensa
vermelló.
Al trenc de l’alba,
una suau pluja
noctàmbula
dibuixa un camí ple
de gotes
que es retira sense
recel
deixant argentoses
espurnes.
Al trenc de l’alba,
la lluna es polida i
blanca
les muntanyes
s’enfilen marrons
els ocells piulen cap una direcció
els ocells piulen cap una direcció
i el Sol es torna dolça
mel.
Al trenc de l’alba,
les fulles dansaires
dels arbres
penjant entre els
núvols
unes branques de fi
so musical
entrellaçades entre
cotons de plom
Al trenc de l’alba,
les boires caminen
per les valls
i la llum s’escola
amagada.
L’aigua córrer en el
seu cabal
drecera de riu, que ens
ensenya
el rumb per arribar a
la mar.
