Assegut davant el vol
esvorellat de la
papallona,
que anava tenyint
aquelles ravenisses.
No arribava a
recordar
el temps que feia,
que la nostre mirada
era tancada als ulls.
Que les nostres mans
no entrecreuaven els
dits
i les nostres paraules
no trobaven hora
Que les nostres
carícies
no sortien mai de nit
i els nostres
llençols
no oloraven a
primavera.
Tot era un somni
irreal
que quedava suspès.
Mentre jo ensumava
el aleteig del seu
vol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada