del nostre hivern
comença a perdre
força.
I l’intensa fredor
del nostre cos
s’amaga en un cau
proper.
Les branques dels
arbres
s’ompliren d’
espesses
espurnes blanques.
Transformant aquestes
flors
els camins i les valls
en petits nuclis d’
ametllers.
Una abella jove
les afalaga i les
festeja
amb el seu vol
matiner.
Mentre a cau d’
orella.
Una espurna li diu:
¡Apropa’t abella!
¡No tinguis por!
Per que farem d’
aquesta flor.
Una dolça ametlla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada