Es blanquegen,
les ombres de la nit,
les que són com les pors
d’ un camí virat.
On petits humanoides,
diables i dimonis,
ensopeguen amb les branques
d’ un terra trencadís.
Deixen les seves empremtes
que excitin les meves pupiles
d’un vermell groguenc
que il·luminen les voreres.
Silenciant,
amb el seu gresol
el lladruc caníbal.
D’ un astre piadós
com és, la nostre, Lluna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada