El mirava desprès de
la becaina
sempre despert amb el
seu somriure,
un fil penjat de
galta a galta.
Els seus ulls
enxiquits
com dues gotes de
nacra
guspirejaven a tothora
tan fos de dia, com a
les nits
Em mirava fem
gracietes
del sofà que encara
penjava,
donant copets amb les
seves potes
quan algun neguit
rumiava
L’acaronava la seva
pell de llana
i el bressolava entre
les meves cabòries
i des de la més
tendra infantesa
moltes vegades
m’adonava
que inclòs, somiant
li parlava
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada