El meu cor es va
tornar trencadís
com figura de
porcellana fina.
Quan un so
d’enyorança
em va obrir la porta
d’aquella estreta
habitació
El tacte de les seves
parets
encara tremolaven de
fred
mentre, una ombrívola
llum
entrava per la seva
finestra
donant-li una certa
escalfor.
Vaig trobar una vella
cadira.
On vaig seure com
observador,
contant els passos i
les figures
d’ aquell llenguatge
mut,
que sortia de la llar
de foc.
Era tot un ball de
transparències
que va començar a
espetegar.
Les espurnes
alimentaven les flames
i la foguera amb les
seves danses
alimentaven el batec
dels meus records
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada