El pèndol balanceja
cap un cantó
i cap un altre.
Mentre observo
aquell rellotge
penjat de fusta.
Sembla un guàrdia
del temps
en aquella habitació.
El miro amb
curiositat
i m’ ho torno a
remirar
més de mil vegades.
Sense endevinar
quan serà el moment
en el que s’aturarà.
Fins que un ocellet
que s’ estira i s’
arronsa
amb el seu cant.
M’ informa que per
ell
ha estat un no res
i per mi a passat una
hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada