Al recer d’una ombra,
d’una llum un tan fosca
la d’aquell remot castell
i reposa un menut verger.
La seva aigua fresca
desperta sota el torrent
un ampli i dispers batec,
el de la veu d’una granota.
Canta ella amb la seva veu
trencada, pura i persistent
al blau i distingit
que és el majestuós cel.
Canta ella contenta i feliç
al ritme del seu cor,
la tirada dels tendres pàmpols
que la vesteixen de verd
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada