Qui anava a dir en
l’oblit,
que amb el pas del
temps
aquella extensa terra
era plena de vida de
mar.
Que les onades s’havien mogut
lliures amb la seva bromera
i havien acaronat les
velles barques
en el seu dolç
balanceigs.
Que les veus dels
mariners
havien escridassat
terra a la vista
mentre, recollien les xarxes
i omplien de somnis
les barcasses.
Que el vol de les
gavines
havia entorpit els
raigs del Sol
i el seu cant havia
espantat les boires.
Qui anava a dir en
l’oblit,
que aquella ma
tremolosa,
en el silenci dels
pinzells
havia perfilat el nom
d’harmonia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada