El gat de set vides
suspès
del pedrís de les golfes
miulava
sospirs de Lluna
per
la seva estimada.
Amb
els ulls esberlats
al
darrera d'aquell finestral
ventall
de transparències
que
ens oferia la ciutat.
Ensumava
el seu perfum
mentre
les obagues llums
perfilaven
la fosca nit
de
la metròpolis urbana.
Miulava
dins d'aquell
manyoc
de somnis
que
li negaven l'existència.
Miulava
amb persistència
amb
la mateixa tonada.
Fins
que la cúpula d'estels
li
tancaven els ulls
i
li cantaven cançons de nana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada